La casa de Bernarda Alba

La casa de Bernarda Alba arrenca amb una mort i acaba amb una altra. La mort del pare obre el regnat despòtic de Bernarda, que produeix al final la mort de la seva filla més jove, símbol de vida, llibertat i sexualitat. Bernarda és l'encarnació d'un sistema de normes socials. És el seu braç executor i també la seva víctima. La humanitat de Bernarda està en el deure compliment de protegir les seves filles de la ruïna que poden produir els impulsos sexuals en el context social que habiten. La por de caure en l'ostracisme la porta a aplicar de manera paranoide les mateixes restriccions que van caure sobre ella des de la seva infància. Bernarda també va ser una Adela. És una Adela morta en vida. És una dona amb una ferida tan gran que només ha pogut trobar la salvació prenent el relleu dels seus agressors. Bernarda i la seva casa són la metàfora d'una societat terroritzada. La casa de Bernarda Alba podria explicar-se des de la postura de Bernarda com la història d'una dona que volia el millor per a les seves filles. Una mare pragmàtica, realista, que coneixia el món en el qual vivia i que no va dubtar a usar tota la seva energia per a frenar els impulsos anàrquics de l'instint sexual. Una dona conscient de la duresa de les normes socials i del judici dogmàtic dels seus veïns. sem?. Des de la postura d'Adela, La casa de Bernarda Alba podria explicar-se com un malson en la qual una mare paranoide, deshumanitzada, i sense empatia tanca a les seves filles per a guardar un dol absurd de vuit anys que pot posar fi a la vida de totes. Sol ser freqüent sentir que tothom està amb la postura d'Adela però, com pot ser, si la violència masclista que sofreixen les dones a la casa de Bernarda és igual a la violència masclista que sofreixen les dones avui, en la nostra realitat? Fins a quin punt no vivim totes en una casa en la qual hi ha més Bernardas i Bernardos dels quals pen?