Así hablábamos

Un erm. En ell, una casa aïllada. En ella, una taula. Un lloc on trobar-se amb els altres, on mirar a la persona de davant es converteix en una tasca necessària, la vulnerabilitat es transforma en un acte de generositat. El personatge principal és potser un fantasma, el de l'escriptora Carmen Martín Gaite. Els altres personatges, en carn i os, un grup de nou joves que aviat compliran els trenta. El grup discuteix sobre les possibilitats de ser revolucionaris en l'actualitat. L'individualisme, l'empatia, la visió de l'altre i el lloc que cadascuna ocupa en el món. Aviat veiem dues faccions diferenciades: una que aposta per l'enteniment comú, l'acceptació de la realitat i la lluita per la supervivència en un món capaç d'arrasar amb tot el que s'anteposi al seu camí i una altra decidida a resistir activament, a no cedir davant el que consideren injust. Totes dues posicions requereixen sacrificis, i ambdues, en el fons, busquen el mateix: Construir noves vies que permetin la conversa profunda amb l'altre. Asseguts al voltant d'una taula, últim lloc de trobada possible en una societat digitalitzada, aquest grup de veinteañeros xerrada, riu, s'enfronta i es perdona. En definitiva, estan vius.