Ets actriu i ballarina… En quin moment decideixes formar-te com a intèrpret de llengua de signes i guia intèrpret per a persones amb sordceguesa i per què?

La llengua de signes sempre m’havia cridat l’atenció, em deixava embadalida. De petita era molt tímida, parlava molt poc i veia a les persones sordes i deia, guau!, aquest és el sistema ideal per a comunicar-nos a distància, molt atractiu i agradable. Vaig començar en el teatre de ben petita i en una època en què estava buscant una comunicació de veritat, vaig pensar que les persones sordes es comuniquen d’una manera més vertadera perquè el cos té més significat que les paraules. Em vaig apuntar a un curs molt bàsic als 15 anys i després em vaig endinsar en aquesta recerca de la veritat en la comunicació.

Estàs dient que el cos és capaç de comunicar més que les paraules?

Flora Davis deia que només el 35% d’una conversa és verbal, la resta és una comunicació no verbal. El que passa és que ens atenim a tota la informació que ens dona el cos.

On et vas formar?

A l’Asociació Puerto de Santa María, a Cadis. Un dia, a l’associació, van trucar de l’ajuntament dient que necessitaven algú i ho vaig fer jo. Va ser molt satisfactori i després vaig fer el cicle superior. Jo vaig entrar sabent llengua de signes i això em va ajudar a tenir molta més facilitat. Jo vaig estudiar dansa, que em dona una altra flexibilitat: tot estudi de l’expressió corporal i més facilitat a l’hora d’expressar-me corporalment. La llengua de signes té un component corporal que és evidentment expressiu. Així, a poc a poc, vaig anar combinant les arts escèniques amb la llengua de signes. La llengua de signes és una dansa, és una cosa preciosa. A mi també m’interessa la llengua de signes com a llenguatge escènic.

Has comentat en altres ocasions que t’agrada fer art de la llengua de signes…

En un altre moment vaig muntar, juntament amb la Raquel Camacho, “Cada átomo de mi cuerpo”, que és un biblioscopi sobre Hellen Keller, la primera dona sordcega a aconseguir estudis universitaris i la primera a visibilitzar aquest col·lectiu de persones sordcegues.

Gràcies a la història d’Hellen Keller que va difondre que les persones sordcegues poden aprendre a parlar, a estudiar i a desenvolupar-se com a persones independents.

Allà vaig estar-hi fent la creació coreogràfica de sistemes de comunicació. M’agrada adaptar-lo a l’art, que no es quedi només en el component estàtic de la intèrpret. Com que soc actriu, la meva ment creativa va per altres llocs. Si la paraula “idea” s’ha de dir, per què no ballar-la i fer-te vibrar a través del que un impuls dels dits et dona i a través de la bellesa d’unes mans a l’espai.

Fa poc vas participar com a intèrpret de llengua de signes a l’obra sobre la guerra “Humanidad” al Teatro Circo Price. Com va ser l’experiència i el procés de preparació?

En aquest cas, per a mi ha estat una satisfacció plena utilitzar la llengua de signes no només com a intèrpret, perquè igual que veiem obres on hi ha intèrprets que parlen anglès i alemany, per què no pot ser-hi la llengua de signes que per ella mateixa ja és una dansa? Em van oferir el personatge del mirall de Goya i va ser molt satisfactori poder fer un text parlat i llengua de signes. Com que es tractava d’un text tan poètic, ha estat un repte interpretar aquest llenguatge, i la visió de la guerra, intentant mantenir el significat que transmet l’autora, que en aquest cas és María Folguera.

A més, aquesta abstracció de la sordesa posterior que va tenir Goya em va semblar preciós com a element simbòlic. Va passar en el futur, però va ser veritat. M’ho vaig preparar basant-me molt en el text i intentant respectar el màxim possible per a que no es deformés la poètica de l’obra.

Des del principi es va tenir l’intenció d’incorporar l’accessibilitat a l’obra?

La proposta de María Folguera era que hi hagués una intèrpret i que fos accessible amb subtitulació i audiodescripció. Volien una intèrpret i hi ha molta gent que diu que despista. La majoria de les persones sordes treballen més el sentit de la vista, perquè és per on t’entra el món. Aleshores, tenen més rapidesa i amplitud del camp visual. La directora, Raquel Camacho, va decidir incorporar-me a mi, que soc actriu i intèrpret.

Quins creus que són els principals mites que ronden la llengua de signes a Espanya?

En primer lloc, poca gent la denomina “llengua de signes”. Molta gent li diu “llenguatge de signes”. La gent parla dels “sordmuts” i és molt vexatori. Hi ha gent que no entén que no hi hagi una llengua de signes universal, cosa que és òbvia.

Aquests mites s’extrapolen al sector cultural a l’hora d’avaluar que una obra tingui interpretació en llengua de signes?

El no rotund d’entrada sol ser per la creença que és un element que distorsiona, perquè consideren que pot interferir amb la posada en escena, El que seria bonic és que s’inclogués. No totes les persones tenen un bon nivell de lectura, hi ha un gran índex d’analfabetisme funcional. També s’ha d’entendre com n’és d’heterogènia la comunitat de persones sordes i hi ha un desconeixement general respecte a això.

Com veus el futur de l’accessibilitat cultural a Espanya, específicament per a persones amb discapacitat auditiva? Quins són, segons tu, els principals reptes?

Com a mínim, haurien d’estar subittulades les obres. Perquè actualment hi ha molt poques obres amb subtitulació. Aleshores, no hi ha llibertat d’elecció, una persona sorda no té llibertat d’elecció a l’hora de triar funcions accessibles. També hi ha molta gent que perd l’audició, no només les persones sordes signants. Almenys, als principals teatres nacionals i públics haurien de ser accessibles cada dia, perquè una persona sorda té el mateix dret que tu i jo a anar al teatre quan vulgui.

Quines són les companyies referents que integren la llengua de signes i intèrprets? O quins són els països més desenvolupats en l’àmbit de l’accessibilitat cultural?

A França es va començar a fer festivals d’art i cultura sorda. Jo vaig participar en el mundial que vam fer a Roma amb una coreografia de flamenc amb ballarins sords. Interpretava el so de la guitarra i ells ballaven a través de les vibracions. Així els vaig ensenyar l’estructura del flamenc. A Espanya també hi ha festivals de cinema i d’humor dirigits a la comunitat sorda. Tanmateix, tot és per a les persones sordes, poques vegades el públic oient assisteix com a part de la cultura, com podem anar a un concert de música clàssica o a un teatre en vers. Com a referents, he anat consultant al llarg de la vida d’Emmanuelle Laborit, una actriu francesa que va ser una de les primeres actrius sordes a veure’s al cinema. Tinc companys que són poetes en llengua de signes. Miguel Angel San Pedro va ser una de les primeres persones sordes que es va llicenciar en filologia hispànica. Va fer la seva tesi sobre la poesia en llengua de signes. Pel que fa a obres, hi ha “Calígula murió, yo no”, “Tribus” i “Cáscaras vacías”. A mi m’interessa que la llengua de signes pugui tenir cabuda com a llenguatge escènic.

Quins són els teus propers projectes?

Ara començaré un projecte a l’Acadèmia del Cine d’un personatge que signa i que sent, però que no vol parlar. També tinc el meu projecte personal que té a veure amb tots els llenguatges que tinc al cap. Com veig el món de les mans, des del punt de vista més personal. Estic escrivint sobre això. Jo dirigeixo i interpreto.