A poc a poc, el món de la cultura es va obrint a les necessitats de diversos públics, entre ells, les persones amb discapacitat visual. Cada cop són més comuns les audiodescripcions de productes audiovisuals o les visites guiades tàctils en exposicions i centres d’art. Però encara se’ns fa estrany imaginar això aplicat a les arts escèniques, més concretament, a la dansa.

Com fer accessible una funció de dansa per a persones amb discapacitat visual?

Manuel Caravaca Martínez és audiodescriptor. Ha treballat fent guions d’audiodescripció per a peces audiovisuals, entre elles, El buen patrón, Si yo fuera rico, Mientras dure la guerra i un llarg etcètera. Recentment, va aterrar en el món de les arts escèniques a través de Aptent Solucions i el projecte Teatre Accessible. Entre els seus últims treballs es troba l’audiodescripció en directe dels espectacles de flamenc De Sherezade, de María Pagés, iAriadna, al hilo del mito, de Rafaela Carrasco, tots dos en el 68 Festival Internacional de Teatre Clàssic de Mèrida.

Encara que és un treball complicat i encara no està prou estès, Manuel es mostra entusiasmat per l’impacte que pot arribar a tenir una bona audiodescripció sobre l’oïdor. Sap, de primera mà, que aquesta experiència pot ser un regal per a l’ànima. És retornar-li a les persones invidents un dret del qual se’ls havia privat. Tornar a construir aquest canal que connecta a les persones amb la catarsi de les escèniques. I no sols són beneficiaris els usuaris de l’audiodescripció, també el propi art de la dansa troba nous fronts, nous públics i noves lectures de la mateixa peça.

Per a una persona que no estigui familiaritzada amb aquesta mesura, Com funciona l’audiodescripció?

Intentem acostar el món de la cultura al públic cec, de la forma més amena possible. Una audiodescripció pot ser més objectiva o més subjectiva. És a dir, nomenar de manera tècnica el que succeeix damunt de l’escenari o fer ús de metàfores i aprofundir en l’aspecte emocional. Per a mi, l’ideal és una mescla de tots dos tons. Parlar de la trama i explicar els passos de manera senzilla, utilitzant també la nomenclatura corresponent.

Requereix d’un coneixement tècnic per part del audiodescriptor, llavors.

Fem una tasca de documentació impressionant. En el meu primer espectacle de flamenc, vaig comptar amb una balladora que em va donar unes classes magistrals. A l’hora de fer una audiodescripció cal utilitzar tecnicismes, però l’ideal és acompanyar-los d’una explicació de la seva execució, a través de metàfores i símils. Per exemple, ‘‘bat els braços imitant els moviments d’un ocell’’. Amb aquesta metàfora en concret, una persona que va assistir i amb la qual vaig poder parlar em va comentar que, per primera vegada, havia comprès aquest moviment.

Un altre factor a tenir en compte durant l’audiodescripció és la música, el so en directe. Mai s’ha de trepitjar els diàlegs o la veu en off. Massa informació pot resultar aclaparadora.

Hi ha un treball necessari d’empatia.

Clar. Avui dia, no hi ha una norma, com sí que n’hi ha en l’audiovisual, per a audiodescriure la dansa. Hem de posar-nos en la pell de l’espectador i fer-lo el més amè possible. Sempre se’ns ha dit que, en l’audiodescripció, no hi ha cabuda per a la literatura, però penso que, a vegades, fa falta recórrer a un llenguatge més emocional que tècnic per a transmetre el que succeeix durant la coreografia.

Sol ser satisfactòria l’experiència dels usuaris?

Normalment, el públic cec té unes expectatives molt baixes. No sap el que es trobarà. I després els sorprèn l’experiència! Recordo un home que era un entès en flamenc i li va prestar el pinganillo a la seva acompanyant. Amb l’audiodescripció, ella havia aconseguit comprendre passos de flamenc que no estava entenent. Això s’aconsegueix si hi ha una bona preparació. Necessitem tenir accés a vídeos de la peça, acudir als assajos, documentar-nos i saber defensar-nos amb la improvisació.

Quines altres maneres hi ha d’acostar les arts escèniques a les persones amb discapacitat visual?

Les visites tàctils són la major immersió que pots trobar. Són la millor manera d’introduir al públic cec dins de l’obra, que tinguin aquest acostament previ a la funció i que puguin estar en contacte amb els ballarins, tocar l’atrezzo, parlar amb ells. Però les grans companyies rares vegades permeten això.

Nosaltres, quan fem audiodescripció, realitzem una audiointroducció prèvia amb informació bàsica sobre la peça. Algunes companyies envien audiosinopsis perquè les persones puguin informar-se sobre l’obra i decidir si els interessa assistir o no.

Intueixo que aquest serà un altre dels problemes: com donar a conèixer aquesta alternativa.

El primer és difondre aquesta mesura dins de les companyies. Generalment, són els propis creadors els que decideixen aplicar l’audiodescripció a les seves peces per a sumar en matèria d’accessibilitat. En altres ocasions, el servei el contracten grans festivals, també per polítiques d’accessibilitat. En el Festival de Teatre Clàssic de Mèrida, la passada edició va ser la primera vegada que es audiodescrivien peces de dansa. En molts llocs encara no es planteja la possibilitat. Fa falta trencar aquesta barrera.

De quina manera podem continuar avançant en qüestions d’accessibilitat? Quines són les tasques pendents?

Més investigació, més feedback i mes sensibilització. Necessitem saber com se sent l’assistent, què li funciona i què no. Som pioners amb aquesta mena d’espectacles. Encara hem d’ajustar alguns aspectes. Però, per a això, fa falta que es duguin a terme més funcions accessibles on posar en pràctica tot això.