Coreògrafa, intèrpret, professora, pintora i il·lustradora, Vero Cendoya ha desenvolupat una trajectòria artística vinculada a la dansa i el teatre. Des de la seva companyia, ha treballat durant anys per incorporar la diversitat als escenaris, col·laborant amb intèrprets amb perfils i experiències molt diverses. A FiraTàrrega ha presentat “Una brillant imperfecció (o mort d’un pianista)”, estrenada el 16 de gener al TNC i que ha arribat a la fira amb mesures d’accessibilitat auditiva. En aquesta conversa, parlem amb ella sobre la seva trajectòria, els reptes de les arts inclusives i la necessitat de fer de l’accessibilitat una part essencial de la creació escènica.

1. Una brillant imperfecció (o mort d’un pianista) és la peça que heu portat a aquesta edició de FiraTàrrega. L’obra es planteja com un dispositiu escènic que qüestiona la manera com la societat viu la discapacitat. El títol, Una brillant imperfecció (o mort d’un pianista), pren el nom de l’obra de l’escriptor Eli Clare, que també és un dels referents de la peça. Com va influir la seva mirada en la manera de plantejar l’obra?

Aquesta obra està inspirada en el llibre d’Eli Clare, “A Brilliant Imperfection”, per mi és el llibre més revolucionari en quant a la discapacitat, en com està entesa.Ell és un escriptor amb paràlisi cerebral, queer. Quan el vaig llegir, vaig pensar que era una revolució i que feia explotar moltes idees que encara avui estan lligades a la discapacitat. Era posar llum a aquest tema que, fins i tot actualment, ens costa saber quins termes hem d’utilitzar.

2. Revisant la teva trajectòria, crida l’atenció que no és fins a l’any 2013 que tens un primer contacte amb les arts inclusives a través del projecte JUNEDA INCURSIÓ, una proposta que et porta a treballar amb persones amb discapacitat intel·lectual. Què et va motivar a apropar-te per primera vegada a les arts inclusives i què és el que t’ha portat a continuar treballant en aquesta línia al llarg de la teva trajectòria?

Doncs la primera vegada va ser a Juneda Incursió, on m’hi va portar el Ramon Giné. Jo no havia tingut cap experiència amb la diversitat i ell va confiar en mi i ho vaig fer durant molts i molts anys, amb diferents codirectors, però jo era una mica la peça fixa. Era un projecte social i durant aquells anys vaig veure que hi havia tant de talent i gent que m’interessava que vaig voler portar-los a nivell professional i lligar-los a la meva companyia, que no era inclusiva, però que hi van entrar d’una manera molt natural, amb el Jem Prenafeta, un dels artistes més joves que va celebrar els seus 18 anys a l’escenari.

3. Quins referents, artistes o projectes van ser importants en aquell moment i van influir en la teva manera d’entendre les arts inclusives?

La veritat és que no tenia molts referents quan vaig començar amb la inclusió perquè no vaig anar allà per desig, sinó que va ser una cosa molt casual i doncs bé, era una feina de les que m’havien ofert i m’ho vaig inventar bastant, soc molt autodidacta. Segurament hi ha coses que podria haver fet moltes més ràpid o diferent, soc una persona que m’agrada tractar bastant amb la gent i per tant, sempre he seguit bastant la meva intuïció i més o menys, “toco fusta” sempre m’ha anat bé. És més tard que m’he anat fixant amb gent que feia el mateix que jo, com Pippo Delbono, el Jordi Cortés per suposat, i llavors vaig començar a fixar-me en com treballaven, però en les meves primeres feines no vaig tenir cap referent, la veritat.

4. En molts dels teus projectes treballes amb persones que no són actors o que no provenen necessàriament del circuit professional de les arts escèniques. Com canvia el procés de creació quan l’escenari incorpora experiències i maneres diverses d’entendre la interpretació i el moviment?

Bé, quan treballo amb intèrprets que tenen experiència és com amb qualsevol persona, ja no cal repetir ni abordar segons quins conceptes i, en canvi, malauradament, com que molta de la gent amb qui treballo té les seves primeres experiències, és curiós perquè és començar des de zero. Has de combinar-ho una mica amb la labor més pedagògica, que aprenguin com és la nostra professió, i també amb la cosa d’exigir-los, no? Són gent que ja està en un escenari i cobren, i que són professionals d’alguna manera, tot i que sense experiència prèvia.

5. I quan treballes amb intèrprets amb discapacitat que ja tenen una trajectòria professional dins les arts escèniques, què canvia respecte del treball amb persones que no provenen d’aquest circuit? Hi ha diferències en la manera d’abordar la creació o la interpretació?

Doncs per mi, l’accessibilitat als teatres, per exemple, és un punt bastant important. De vegades anem a actuar i no hi ha rampes o ascensors. I també cal entendre que, a vegades, hi ha persones que necessiten acompanyament als bolos perquè no poden ser autònomes. Nosaltres rebem subvencions com a cultura, però no rebem subvencions socials, per la qual cosa la part de l’acompanyant i les despeses de viatge i d’hotel normalment les assumeixen els festivals i, si no, les hem d’assumir nosaltres. I, clar, és una cosa que no està contemplada i que és totalment necessària perquè segons quins intèrprets puguin treballar.

6. En els últims anys cada vegada veiem més obres que incorporen mesures d’accessibilitat, com l’audiodescripció, el subtitulat o la llengua de signes. Des de la teva experiència, creus que aquestes mesures s’estan integrant realment en la manera de fer i programar les arts escèniques, o encara es perceben com un afegit a l’obra?

Jo en vaig fer una ja, perquè vaig tenir una ajuda especial, un col·lectiu que va voler fer la meva obra accessible i vaig poder comptar amb ells, però malauradament al final tot és una qüestió de diners i això és fatal, però és així, és una qüestió econòmica. Jo crec que a tothom li agradaria que la seva obra fos accessible, però ja és difícil crear una peça on el pressupost va ajustat, com per després afegir-hi un cost addicional que no sempre les companyies tenim, tot i que ens agradaria. En el cas de les meves obres, com que ja compto amb persones sordes, etc., ja hi ha subtítols, per exemple, i hi ha més components que en una obra tradicional, però m’agradaria molt fer la resta d’elements d’accessibilitat, com l’audiodescripció, la llengua de signes, etc., però no sempre puc econòmicament.

7. Mirant cap al futur, com t’imagines unes arts escèniques realment inclusives? Quins canvis creus que encara són necessaris, tant en la creació com en els espais escènics i en la relació amb el públic?

Jo crec que s’ha de trobar una manera de sistematitzar l’accessibilitat. Crec en que els creadors facin l’obra i després es doni per suposat que sempre hi haurà aquestes mesures d’accessibilitat, que en cap cas entorpeixen l’obra i que només la fan més rica. Jo crec que s’ha de trobar la manera de fer-ho sistemàticament, abans d’estrenar una obra o inclús la gent que vulgui fer-ho alhora, que per mi és l’ideal, però si no es pot o no interessa fer-ho alhora, fer-ho en acabar l’obra. Que l’obra no es consideri acabada fins que no sigui accessible. I, per suposat, que hi hagi ajudes per això.