Marta Buchaca és dramaturga, guionista i directora i té una trajectòria d’abast internacional, des de la seva formació a Bèlgica i la posterior exhibició de les seves obres a Croàcia, Guatemala, Veneçuela, El Salvador, Grècia, República Txeca, Xipre, EUA i Canadà. El teatre de Buchaca es caracteritza per l’humor i la contemporaneitat, que acaben conduint a profundes reflexions sobre qüestions morals, ètiques i socials.

Col·laboradora habitual de Teatro Accesible, el seu compromís amb l’accessibilitat en les arts escèniques és ferm. ‘‘A les meves obres sempre s’han fet una o dues funcions accessibles, perquè tots els espectadors mereixen poder gaudir del teatre’’.

Comentem amb la directora que la inclusió no és simplement una qüestió de relat, sinó d’infraestructura. Es poden abordar temàtiques i veus contrahegemòniques, però si les persones als marges de la societat no tenen mitjans per accedir al teatre, l’únic que farem serà parlar per ells i el missatge quedarà sempre incomplet.

Un element clau a la seva obra és la comèdia. I, precisament, la comèdia és el gènere que més triomfa entre el públic que acudeix a les funcions accesibles. ‘‘L’humor ens salva. Quan alguna cosa et fa riure i et fa oblidar els teus problemes durant hora i mitja, això és incomparable. L’humor és essencial per sobreviure i per això és important que tingui funcions accessibles, perquè tots necessitem riure, sobretot en situacions complicades’’.

El sector de les arts escèniques ha d’assumir la responsabilitat d’incloure mecanismes d’accessibilitat, tant física com comunicativa. Però això és una qüestió de voluntat política. Per fer aquests canvis d’impacte social, cal una inversió prèvia que la indústria cultural no pot assolir per si mateixa degut a la precarietat del sector. Buchaca ha pogut observar, des de la seva experiència a l’estranger, que en altres països la cultura està més protegida. ‘‘Sobretot a Irlanda, la cultura té major importància als pressupostos dels països. Alemanya té uns teatres públics espectaculars i cada ciutat petita té un teatre públic. S’ha de donar importància a les arts escèniques des de l’esfera política. Aquí no mostren cap interés’’.

Tot i així, la dramaturga afirma haver observat millores en els últims anys: ‘‘Jo he notat un canvi molt gran. A les meves primeres funcions ni es plantejava i ara és estrany que no hi hagi, com a mínim, una funció accessible d’un muntatge teatral.’’

A ‘‘Quant temps em queda?’’, el protagonista descobreix que li queden només trenta dies de vida. Ràpidament, ha de complir tot el llistat de coses a fer abans de morir i entre elles està assegurar-se que la seva parella serà feliç quan ell falti. Una comèdia que reflexiona sobre la mort, el temps que deixem passar, si prioritzem la por o l’entusiasme i sobre les maneres que tenim de demostrar afecte.

Buchaca, si només tingués un mes de vida, diu: ‘‘el passaria amb els meus fills i menjant basura’’. Les situacions límit ens duen a valorar aquells petits regals que ens dona la vida, que hi són i sempre hi han sigut. I el pitjor dels escenaris no té tanta importància quan bolques llum sobre els plaers que tenim a l’abast.